El trabuc és una arma de foc d’avancànrrega, de gruixut calibre, amb un canó curt i usualment acampanat. És un predecessor de l’escopeta, adaptat per a servei militar i defensiu.1 El terme drac designa un trabuc retallat a la mida d’una pistola. Va ser utilitzat al segle XVIII.
Durant l'Edat Mitjana va existir una arma de setge, també anomenada trabuc o, més freqüentment, fundíbul o trabuquet, és una classe de catapulta que no té res a veure amb l'arma de foc. Consistia bàsicament en una palanca enorme que basculava sobre un punt molt proper a un dels seus extrems, del qual penjava un enorme pes, que, en ser alliberat, llançava el projectil allotjat en una fonda suspesa de l'altre extrem. En funcionar amb un moviment suau i progressiu, la seva estructura no patia cops, com passava, per exemple, a la catapulta.
Trabuc com a arma de setge del segle XV al museu de l’exercit de Toledo
Construcció
El trabuco era una escopeta primitiva, sent usat en rols similars. Encara que en diversos relats de ficció s'esmenta que el trabuc era carregat amb ferralla menuda o grava, això malmetria el canó de l'arma; era habitualment carregat amb perdigons. Els canons podien estar fets de bronze o acer, però el seu acampanament no era per incrementar la dispersió dels perdigons sinó per facilitar la càrrega de l'arma. La boca acampanada és la característica definitòria dels trabucs, diferenciant-los de les carrabines de gruix calibre; la distinció entre el trabuc i el mosquetó és menys clara, ja que els mosquetons també podien carregar-se amb perdigons i alguns tenien la boca acampanada.
En una època en què el canó d'un mosquet feia més de 90 cm, una font que descriu armes, d'inicis fins a mitjans del segle XVII, indica que la longitud del canó d'un drac amb clau de roda és de uns 28 cm, en comparació amb els 41 cm de longitud d'un trabuc.
Us
Hi ha constància des de el segle XVII que ja s'anomenava trabuc, però consta la mateixa arma de pólvora negra des de el segle XVI, també anomenada arcabuz. Militarment tenia pocs us toc i que diverses marines consta que la van fer servir i sembla que va tenir una gran presència a la conquesta d'Amèrica.
Primers Trabucs Trobats a Catalunya a finals del segle XVII (Gracies a Francesc Xavier Hernandez Cardona per la seva col.laboració)
Al llarg de la guerra de Successió Espanyola, si be ja resta acreditada l'existència del Trabuc a Catalunya, no sembla que aquesta tingué cap paper rellevant i no hi ha constància que cap regiment reglat, el portés com a arma de campanya, cosa que en el mateix de context de la guerra de successió si que va passar a Itàlia en el setge de Turí.
Trabuc Trobat a Torí procedent del setge a la ciutat durant la guerra de Successió Espanyola. Museo Pietro Mica.
Usada al segle XVIII, es carrega per la boca del canó i es dispara mitjançant una clau d'espurna. Aquesta arma és la predecessora de l'escopeta.
Generalment es carregava amb una sola bala de plom, però també podia utilitzar-se amb més d'un projectil; és a dir, amb bales de menor grandària (perdigons). Aquesta arma no era molt precisa per naturalesa, i, encara que va tenir usos militars, s'utilitzava, generalment, per a disparar a blancs múltiples en comptes d'un solo objectiu en concret. Durant el combat l'arma era molt imprecisa, i rares vegades encertava en el blanc seleccionat, impactant en altres objectius o en cap. És per això que aquesta arma era més útil en els abordatges, durant les batalles navals, on el combat era a curta distància. En l'idioma anglès, trabuc (blunderbuss) va arribar a significar "persona ximple o maldestra".
Per a carregar el trabuc es procedia de la següent forma:
• S'introduïa pólvora negra dins del canó, per la boca d'aquest.
• Després la hi compactava, pressionant-la contra el fons del canó amb una baqueta.
• S'introduïa la estopa per la boca del canó per a empresonar la pólvora.
• Després es col·locava la bala o munició, dins del propi canó.
• Finalment, calia posar pólvora fina en la cassoleta, que comunicava el mecanisme de tret amb la càrrega propulsora a través de l'oïda.
• D'aquesta manera ja estava llest per a ser disparat. En fer-ho, s'esperava que les espurnes produïdes pel pedernal prenguessin la pólvora, la qual cosa moltes vegades no succeïa (a causa de l'humitejament de la pólvora).
• Una vegada disparat, es reiniciava el procediment de càrrega.
Com totes les armes de avancàrrega, el trabuc era molt lent de recarregar pel fet que es necessitava compactar dues vegades.
Primers Trabucs Trobats a Catalunya a finals del segle XVII (Gracies a Francesc Xavier Hernandez Cardona per la seva col.laboració) Al llarg de la guerra de Successió Espanyola, si be ja resta acreditada l'existència del Trabuc a Catalunya, no sembla que aquesta tingué cap paper rellevant i no hi ha constància que cap regiment reglat, el portés com a arma de campanya, cosa que en el mateix de context de la guerra de successió si que va passar a Itàlia en el setge de Turí.
Trabuc Trobat a Torí procedent del setge a la ciutat durant la guerra de Successió Espanyola. Museo Pietro Mica. Usada al segle XVIII, es carrega per la boca del canó i es dispara mitjançant una clau d'espurna. Aquesta arma és la predecessora de l'escopeta. Generalment es carregava amb una sola bala de plom, però també podia utilitzar-se amb més d'un projectil; és a dir, amb bales de menor grandària (perdigons). Aquesta arma no era molt precisa per naturalesa, i, encara que va tenir usos militars, s'utilitzava, generalment, per a disparar a blancs múltiples en comptes d'un solo objectiu en concret. Durant el combat l'arma era molt imprecisa, i rares vegades encertava en el blanc seleccionat, impactant en altres objectius o en cap. És per això que aquesta arma era més útil en els abordatges, durant les batalles navals, on el combat era a curta distància. En l'idioma anglès, trabuc (blunderbuss) va arribar a significar "persona ximple o maldestra". Per a carregar el trabuc es procedia de la següent forma: • S'introduïa pólvora negra dins del canó, per la boca d'aquest. • Després la hi compactava, pressionant-la contra el fons del canó amb una baqueta. • S'introduïa la estopa per la boca del canó per a empresonar la pólvora. • Després es col·locava la bala o munició, dins del propi canó. • Finalment, calia posar pólvora fina en la cassoleta, que comunicava el mecanisme de tret amb la càrrega propulsora a través de l'oïda. • D'aquesta manera ja estava llest per a ser disparat. En fer-ho, s'esperava que les espurnes produïdes pel pedernal prenguessin la pólvora, la qual cosa moltes vegades no succeïa (a causa de l'humitejament de la pólvora). • Una vegada disparat, es reiniciava el procediment de càrrega. Com totes les armes de avancàrrega, el trabuc era molt lent de recarregar pel fet que es necessitava compactar dues vegades.